S’ha de menjar de tot
Fa pocs dies la multinacional suïssa Nestlé afirmava en un document intern que molts dels seus productes d’alimentació no eren saludables. El document en qüestió s’havia filtrat a la premsa i el diari Financial Times n’explicava el contingut.
Havent treballat molts anys en la indústria alimentària em va semblar tot plegat molt estrany. En primer lloc, perquè no és gens normal que documents interns perdin la seva confidencialitat i arribin al gran públic, i en segon lloc, perquè normalment els serveis de nutrició d’aquestes empreses, sovint assessorats pels millors experts, asseguren sempre que no hi ha aliments bons i dolents, sinó dietes més o menys equilibrades i estils de vida més o menys saludables. L’argument és que un aliment, de manera isolada, no ha de ser declarat saludable o no saludable i ens hauríem de pronunciar sobre dietes globals en lloc d’aliments singulars.
L’exemple més clar d’aquest missatge el tenim en un cas ben conegut als Estats Units. Tots deveu recordar el documental de l’any 2004 Super size me, en el qual el cineasta Morgan Spurlock va menjar a McDonald’s durant 30 dies i es va engreixar 11 quilos. Deu anys més tard, John Cisna, un professor de l’estat d’Iowa, va perdre 27 quilos menjant durant 180 dies a la mateixa cadena d’hamburgueseries. El seu secret? Limitar la ingesta diària a 2.000 calories i fer exercici durant 45 minuts 4 dies a la setmana.
Les empreses han de fer esforços per millorar nutricionalment els seus productes. Una gran majoria porten anys reduint els nivells de greixos, de sucres, etc. Dit això, no hauríem de demonitzar les companyies que venen xocolates o gelats esgrimint que els seus productes no són saludables. Inclosos en una dieta equilibrada i amb la freqüència justa (això és responsabilitat de cadascú de nosaltres) no són cap problema.
Ja ho diuen les àvies, això: s’ha de menjar de tot.
