La recerca de la felicitat

Em sembla poc rigorós a aquestes altures de la meva vida dir que soc una emprenedora, una paraula que mai m’ha semblat del tot apropiada per a la majoria dels qui defineix. Ben bé, jo soc una empresària de 40 anys amb més carrera per compte propi que treballant per a d’altres.

Potser és perquè he arribat a aquest número màgic i terrorífic que m’estic preguntant per la relació entre ser qui soc, el que faig durant gairebé tot el dia, i la recerca de la felicitat.

Certament no puc dir que ser empresària m’hagi fet feliç, i tampoc és una condició sine qua non, en el meu cas, d’aquesta categoria tan difícil de definir. Deia una llibreta amb aforismes que tenia quan feia BUP: “Pregunta’t si ets feliç i deixaràs de ser-ho”. Però tampoc passa el contrari: ser empresària no em fa sentir desgraciada, ni de bon tros. El que sé és que si no fos empresària tindria molts motius per no sentir-me bé professionalment i estaria sempre pensant “tant de bo ho hagués fet, tant de bo ho faci”.

El cas és que, arribats a aquest punt de maduresa, he decidit que la recerca de la felicitat ha d’estar en el dia a dia de la meva activitat professional (i gaudeixo molt de la meva feina), però també de la meva estratègia empresarial.

En definitiva, amb tot el que sé ara, amb tot el que he lluitat, tot el que he aconseguit, tot el que he patit i tot el que he perdut, he decidit que la recerca de la felicitat serà un dels elements protagonistes de la meva estratègia empresarial i així es reflectirà en el pla de negocis que estic preparant.

La materialització d’això és fàcil. He de decidir fer coses o no fer-les; he d’apuntar cap a una direcció o una altra; i per resoldre-ho formularé una pregunta senzilla: què em farà més feliç?

Potser em veieu més feble del que és habitual. Potser penseu que m’estic acomodant i que he perdut l’ambició. Ni per un segon: simplement ara soc més vella i, en conseqüència, menys nècia.