I de postres, covid

Hola, amics contemporanis de la distopia. No sé si quan llegireu aquestes paraules ja estarem tots infectats de covid-19, però a aquestes altures del fatídic desembre del 2021 sembla que anem per aquest camí. Negacionistes, no seguiu llegint. Això ho ha escrit una pobra crèdula doblement vacunada de Pfizer, així que tinc com a mínim dos xips controlant el meu cervell. Soc víctima del sistema i les multinacionals. Un titella més.

Escric aquestes línies el dia del sopar de Nadal de la meva empresa, en el qual havíem de fer una mica de germanor després d’aquest any tan dur. Un sopar de Nadal doble, el del 2020 i el del 2021, amb moltes ganes acumulades de cruspir-nos un bon filet (amb el permís dels vegetarians i vegans, esclar) i beure una mica de vi (amb el permís dels abstemis).

El cas és que són les deu de la nit i ni hi ha copa de vi, ni filet, ni res de res. Amb el virus més a prop que mai, el més probable és que de postres haguéssim tingut covid per a tothom. Així que res, un altre any sense tradicions tant de la nostra cultura mediterrània com aquesta, la dels sopars en què sempre hi passa alguna cosa memorable. Algú s’endú algun moment vergonyós pel qual serà recordat sempre amb crueltat, algú altre acaba tenint un affaire oportú o inoportú amb un company i algú s’avorreix pensant en quina és l’hora educada per marxar a casa.

El pitjor de tot és que si fa uns mesos hi havia fatiga covid, ara hi ha alguna cosa pitjor: esgotament mental i físic, terror per un altre any de merda i una mica de semenfotisme de tot plegat. Si el covid ens va matar, l’òmicron ens està rematant i enterrant.

No val de res queixar-se, o potser sí. Però ara mateix no em surt res més d’aquest teclat que foc, tot i que l’article havia de ser de temàtica nadalenca. Quina ironia... ¿Un desig per al 2022? Perdoneu el llenguatge i la sinceritat, però no fotem: que s’acabi d’una vegada aquesta merda.