Posem que parlo de Madrid

És la terra de la llibertat (o això diuen) i el Delaware espanyol (pels baixos impostos) de Díaz Ayuso. És el centralisme més exagerat, punt de trobada de l’Espanya radial on tots els camins porten al quilòmetre zero de la Puerta del Sol. És un centre del funcionariat, amb mig milió de treballadors públics vivint de ser la capital del regne. Com diria en Joaquín Sabina, posem que parlo de Madrid... Escric després d’una setmana en aquesta ciutat que tant d’amor i odi genera a Barcelona, després de molt de temps de no anar-hi. Com sempre, en torno amb ganes de ser a casa, a la tranquil·litat de Barcelona i la seva calor humida, però més que mai convençuda que torno a la ciutat del moment.

No us penseu que aquí hi hagi connotacions polítiques, si us plau: més aviat penso en Barcelona i Madrid com a productes. En aquest sentit, segurament la primera cosa que ha fet Madrid com a metròpoli és ignorar Barcelona: enveja el nostre turisme, sí, el mar, és clar, i moltes coses més (Madrid no té una icona com la Sagrada Família), però alhora mira al futur sense una gran competitivitat amb la ciutat dels Jocs Olímpics del 1992. La segona cosa que admiro de Madrid és el seu cosmopolitisme. Crec que ens equivoquem molt pensant que Barcelona és internacional pel fet que tenim molts italians o molt moderns per tenir el Gaixample: Madrid, tinc la sensació, ens supera en les dues coses, per molts rucs de Vox que hi hagi a la capital espanyola.

La tercera cosa que té Madrid, i potser la més important, és la voluntat de ser al mapa, l’orgull de ser una ciutat que cada cop està més de moda, amb poques queixes i molta acció. “Quines ganes tinc d’anar a Barcelona -em deia un més madrileny que l’entrepà de calamars-, l’últim cop amb el covid la vaig veure molt buida i trista”.

No vaig poder pensar en una altra cosa: “Millor que no hi vinguis amb creuer ni facis gaire soroll al carrer, potser et trobes una pancarta que et diu que tornis a casa”. Tenim la ciutat del moment, però val més que la cuidem.