Ala meva empresa comencem a crear un llenguatge propi. Fer un executiva agressiva és marxar d’una reunió d’aquelles inútils quan se t’acaba la paciència (ho vaig fer un cop, però ja em vaig guanyar la fama). Fer un Carles és apropiar-se una idea dels altres: es planteja un projecte i l’endemà en Carles arriba tot content dient: “Tinc una gran idea”.
Fa un temps vam tenir un cas d’aquells d’històries per no dormir. Una noia comença a treballar un divendres amb un contracte de mitja jornada. El primer dia no fa gairebé res: li expliquem la feina en què estem treballant amb la idea que tingui un aterratge suau. Dilluns, puntualment a les 9 del matí, em demana de reunir-se amb mi: “Me’n vaig, això no m’agrada”, em diu. Com que la noia era portuguesa, això és fer una portuguesa. Bé, ho recordàvem amb cert humor fins que l’altre dia ens va tornar a passar. Fitxem una noia perquè necessitem incorporació immediata, però com que té un viatge ja programat i la noia ens agrada, ens esperem deu dies que torni.
Dilluns comença, treballa les seves hores i marxa a casa havent deixat, en general, una impressió positiva, em diuen (jo no hi era). Dimarts a les 9 hores em diu per WhatsApp que ha d’anar a l’hospital per una emergència. Preocupada, li dic que em truqui quan pugui i ella em contesta que necessita parlar urgentment del seu contracte. Jo (que estic de baixa maternal) vaig a l’oficina, a les 15 hores, i em trobo amb el que em temia: “Tinc un problema neurològic i ahir vaig veure que això serà molt estressant, he anat a l’hospital i vull anul·lar l’alta del meu contracte”.
Això s’assembla al ghosting laboral, quan algú deixa una feina sense avisar i sense donar senyals de vida. És tan tendència que dos japonesos han creat una apli, Exit, que s’encarrega de comunicar la intenció dels empleats de marxar. Portuguesa, ghosting o com sigui, és dramàtic quan la poca seriositat té fins i tot nom (i ara també una apli). Señor, ¡llévame pronto!
