08/05/2022

Plorada de casa

2 min

Em ronda pel cap la idea d’escriure Tot el que ha de saber sobre ‘management’ en una petita empresa, per l’Executiva Agressiva. El contingut podria ser semblant al que escrivia Jack Nicholson a La resplendor, és a dir, una frase repetida moltes vegades. I podria utilitzar alguna cosa semblant al que va escriure Dante a l’entrada de l’infern de laDivina Comèdia : “Abandoneu tota esperança, els que aquí entreu”.

No soc dona de gaires idees, però sí molt fermes. I una de les que tinc clares és que amb baixes expectatives en les persones es viu millor. No vull dir que tothom que estigui al teu càrrec sigui idiota, sinó que tots som idiotes de certa manera, començant per una mateixa, i això es reflecteix molt bé en el món del management. Jo m’equivoco, tu t’equivoques, ells s’equivoquen, i així es conjuga, amb una mica d’encert accidental, i anem passant la vida els que intentem portar una empresa.

L’expectativa de la perfecció és el més frustrant que he vist a l’hora de dirigir, a l’hora de fitxar, a l’hora d’avaluar resultats: si una espera que tot sigui perfecte, que tot funcioni de meravella i que tothom tingui tots els talents del món, acabarà inexorablement decebuda. I tot i la fermesa de les meves conviccions, aquesta setmana estic una mica desmoralitzada pel cop de realitat sobre la imperfecció de la nostra empresa: hem badat, hem fallat i hem fet pena en uns quants projectes força importants. Després de perdre un actiu molt important a les nostres files, les responsabilitats s’han repartit i necessito que aflorin talents i capacitats, que m’agradaria veure però que no hi són (de moment).

I, ruca de mi, no m’he adonat que no havia llegit el meu propi llibre i vivia amb l’esperança que els miracles existeixen i que algú passaria, de la nit al dia, de ser ovella a ser pastor. Dirigir una empresa és de les coses més estimulants, emocionants i gratificants que conec, però també té coses dolentes i, com deia la il·lustre Esperanza Aguirre, una ha de venir plorada de casa.