El pitjor dia de la meva vida

Des del dia que ho vaig viure tenia ganes d’escriure-ho aquí, però, alhora, molta mandra per haver de fer-ho. Us parlo del relat del 19 de març, el pitjor dia de la meva vida.

Un consell d’urgència (en el qual, per cert, la majoria de consellers estaven més aviat preocupats pels seus problemes) havia aprovat l’estratègia un o dos dies abans, però una servidora havia d’executar-la. Com? Enviant 12 innocents a un ERTO, dient-li a una becària que el seu contracte es cancel·lava i trencant la relació laboral amb dos autònoms col·laboradors fixos. Quinze Zooms en un dia de merda que recordaré sempre com el que no vull haver de repetir.

No ho va ser per la ingratitud de qui consideres un col·laborador proper, gairebé un amic, que no vol entendre que no hi ha més remei per salvar l’empresa que fer aquesta retallada. Tampoc per a qui et demostra una total indiferència pels problemes de l’empresa i, tan tranquil, et demana explicacions immediates de “què hi ha de lo meu ” si demà passat tanques. El pitjor va ser la preocupació sincera de qui, rebent la pitjor de les notícies, no fa altra cosa que donar-te suport, oferir-te ajuda en tot moment i demostrar-te que val la pena. És aleshores quan ets sents injusta, fracassada i mala persona.

El dia havia començat amb una reunió amb els meus dos principals col·laboradors per planificar la jugada i va acabar amb un Zoom amb tots aquells que, després de l’ERTO, seguien a l’empresa. En les dues reunions hi havia sensació de guerra i moral de victòria, com diria Pedro Sánchez: la diferència, que en la segona estava una mica buida per dins, amb una sensació entre l’angoixa, la culpa i la por.

Si, estimat lector, et penses que això que escric és propaganda empresarial versió llàgrimes de cocodril, no et culpo. Si el que vols és la (complexa) realitat del món d’una pime qualsevol amenaçada de mort en temps de la pandèmia, segueix la setmana que ve a la mateixa bat-hora al mateix bat-canal.