Passió o oportunitat

L’altre dia estava amb un grup d’emprenedors i una persona ens va preguntar si, a la gènesi del nostre negoci, la nostra principal motivació va ser la passió pel nostre ofici o l’oportunitat de negoci que hi vèiem al darrere.

Em va semblar una pregunta interessant amb la qual, dit d’una altra manera, ens preguntaven si som uns empresaris purs, sense més ideologia que buscar-nos la vida, o si som uns romàntics que hem fet del nostre hobby una forma de vida. I què és millor?

En el meu cas, la idea de l’empresa que vaig posar en marxa al cap d’uns anys de rumiar-hi tenia una motivació més aviat oportunista. Crèiem que hi havia una necessitat desatesa pel mercat i que, fent-ho bé, podríem guanyar-nos la vida amb el nostre producte. Sí, soc del tipus sang freda, oportunisme o arribisme... Lleig, oi?

Però, mentre formulava la meva resposta, pensava que no puc dir que no hi hagi passió en això que faig. Jugar-se la vida, deixant una feina estable per una aposta poc segura i tota l’èpica. ¿Tot això respon només a una decisió de taula d’Excel, d’oportunisme gairebé científic, fred i desapassionat?

Bé, si jo fos una inversora valorant l’entrada en una empresa de nova creació, no sé si aquest enfocament em resultaria suficient. Potser sí, si algú descriu amb detall la situació de mercat, la necessitat del meu producte i la dimensió possible de mantenir l’estructura. Del que sí que estic segura és que un element essencial en la meva hipotètica decisió d’inversió seria veure passió en els ulls de l’emprenedor.

La passió i la il·lusió de qui veu un horitzó que altres potser no veuen, i que lluita per arribar-hi, tant si gaudeix del camí com si no. Això no és precisament la passió de qui vol fer del seu hobby la seva professió, oi?

Bé, i si té aquesta il·lusió, la passió i l’esperança, i a més és un oportunista que vol fer-se ric aprofitant que hi ha una forma legal d’aconseguir-ho... Crec que aquest és l’emprenedor en qui m’agradaria invertir.