L’EXECUTIVA AGRESSIVA

I un pas endavant

La setmana passada vaig prometre una segona part d’una columna amarga, en la qual descrivia la decepció per la sortida d’un treballador després de només unes setmanes en una posició de força responsabilitat. Perquè de vegades a la vida tens dues notícies negatives alhora, dues de bones seguides o, com en aquest cas, una de cada. Si la teva vida és com si fossis enmig d’un huracà que et dispara a 200 quilòmetres per hora d’una banda a l’altra, aquesta successió de decepcions i alegries és ben normal. El cas és que, poc després de la decepció, va venir l’alegria en la figura d’una professional de 25 anys. Capaç, però amb tot per demostrar, va tenir la valentia de fer un pas endavant en el moment adequat i de la manera adequada. “Vull responsabilitat, vull reconeixement i vull la teva confiança”, em va dir, en altres paraules.

¿Potser va interpretar que era el que necessitava sentir en un moment de certa desesperació per la renúncia sobtada d’un company? No ho crec. Crec que va veure l’oportunitat (ben vista) i la va aprofitar per fer-se valer, demostrar ambició i confiança en ella mateixa. Per molt agressiva que em digui, mai hauria tingut el valor de dir-li una cosa així a un cap quan tenia la seva edat. El meu estil a l’època de començar la meva carrera professional era demostrar la capacitat treballant molt fort i no demanant res, perquè les coses ja vindrien soles, oi? Bé, doncs no sempre venen soles. No sempre es reconeix els professionals joves i capaços, que treballen més i ho fan bé; els millors, en definitiva. I menys quan ets una dona.

Així que la meva alegria de les últimes setmanes ha estat veure algú que se’m planta davant i em diu el que jo vaig sentir quan tenia 25 anys, però que no vaig expressar: “Vull responsabilitat i reconeixement, perquè soc bona”. Bravo! Començava a pensar que, en contra de les regles de la natura, les generacions més joves seran pitjor que nosaltres. Ara tinc una mica més d’esperança.