No sé què faig

La sensació és estranya, a veure com us ho explico. Estic asseguda davant l’ordinador i, per exemple, ve un company a preguntar-me una cosa de feina. Quan acabo de parlar-hi, al cap d’un minut o dos, en ve un altre i m’avisa que ja ha rebut la trucada aquella que esperava i me’n dona detalls. L’he d’interrompre perquè em truquen per telèfon, perquè segur que és alguna cosa important de feina. I quan penjo un altre company em reclama de viva veu que revisi el WhatsApp, que m’ha passat una cosa que haig de validar.

En tot això poden haver passat deu, quinze o quaranta minuts... El cas és que quan acabo de despatxar la darrera crida d’atenció dels meus companys torno a posar les mans al teclat i no sé, literalment, què feia. Aquesta sensació de desorientació es combina amb una angoixa enorme per la quantitat de coses que he de fer, però literalment no sé què estic fent. Probablement només tinc uns minuts per agafar velocitat fins a la propera interrupció, telefònica, presencial o via WhatsApp, i he de recuperar com sigui la concentració.

Això descriu segurament problemes més grans: manca d’organització, manca d’un segon nivell de persones a interrompre per resoldre problemes de tothom i el fet que no tingui un despatx tancat per aïllar-me una mica del caos que m’envolta (crec que tindria conseqüències negatives). El cas és que aquesta sensació no és puntual, sinó que em passa més o menys cada dia. Per descomptat, el popularíssim teletreball només ha fet empitjorar la situació: telemàticament ningú sap si t’interromp alguna cosa important per resoldre un dubte, i tothom té molta pressa per allò que l’afecta. Un dia m’agradaria no tenir cap cosa material a fer i passar-me el dia resolent coses que hauré delegat als altres. Potser això seria ser una directiva de veritat i no una pringada que, amb aquesta situació, es troba que acaba fent sempre la seva feina, per entendre’ns, a casa i en hores intempestives.

I ara us deixo, que em truquen!