Heu dit mai a algú “Ves-te’n i no tornis”? Jo no ho he fet mai de manera literal, però sí d’una manera pràctica sempre que he despatxat algú de la meva empresa. De vegades hi ha acord i bon rotllo, de vegades hi ha una tensió insuportable, molts cops hi ha algun retret i molt sovint plors i laments. Els plors no són només ni sempre de la persona despatxada, ni de molt. Tot i que el més professional és mantenir les bones formes i certa fredor, el que despatxa ho pot passar pitjor que la persona despatxada. De fet, és de les coses més difícils que he fet a la meva vida, tot i que al final en vas aprenent.
Fa molt poc em va tocar un acomiadament dels difícils, el d’una persona que tenia tota l’actitud (un bé molt escàs) però no les aptituds que necessitàvem. Després de molt de temps intentant reconduir la situació, la decisió es feia absolutament evident. Tot i això, un altre directiu, més càndid, va tenir abans de fer l’acomiadament un atac de culpa. “¿Com podem fer fora algú amb tant de compromís amb l’empresa?”, em va dir. Tenia clar que, objectivament, l’acomiadament era més que recomanable, però des del punt de vista personal era ben difícil.
Aquesta setmana, un dels nostres consellers ens va preguntar a tots dos com havia anat aquell acomiadament. Ens va estranyar la pregunta per un fet que no és tan transcendent per a l’empresa, fins que vam recordar que, per superar els problemes morals del meu company, poc abans de fer-ho vam demanar-li la seva opinió. “Va anar bé -vam dir-, ja saps que hi ha cops en què és més difícil”.
Aleshores ens va fer una reflexió interessant sobre tot això del “Ves-te’n i no tornis” que comentàvem al principi. “Per saber si has fet bé acomiadant algú has de veure quina sensació tens just després: si et quedes tranquil perquè no l’has de tornar a veure has fet bé, si penses que t’has equivocat, segurament t’has equivocat, i jo això mai ho he pensat”.
