Les xarxes de telecomunicacions són organismes complexos que no es despleguen pel territori de manera instantània, ni tan sols homogènia. Ha passat en cada generació de telefonia mòbil: els clients d’algunes zones són els primers que disposen de les noves prestacions, mentre que els d’altres zones s’han d’esperar mesos o anys, depenent de factors com la rendibilitat prevista i l’existència d’acords entre companyies per compartir infraestructures.
Recordar-ho ve a tomb del recent llançament comercial del primer servei de mòbil 5G a l’Estat, a càrrec de Vodafone. En algunes zones de quinze capitals, entre les quals hi ha Barcelona, els clients de la tarifa il·limitada més completa que tinguin un telèfon compatible poden aconseguir velocitats de descàrrega que multipliquen per vuit la màxima que ofereix la xarxa 4G. L’operadora és l’única que ha engegat aquí la seva xarxa 5G, en una modalitat híbrida anomenada NSA que afegeix antenes de ràdio 5G a la xarxa troncal 4G existent, mentre espera que l’any vinent es publiqui l’estàndard que definirà les xarxes 5G “pures”, anomenades SA. El cas és que alguns mitjans han deixat caure aquesta setmana que la 5G NSA de Vodafone no és prou segura. Òbviament, cada generació aporta un nivell superior de seguretat: la 4G xifra la informació amb 128 bits -caldria un superordinador per interceptar-la- i la 5G ho fa amb 256 bits -faria falta un ordinador quàntic, encara no inventat-. Però és un error confondre “menys segur” amb “insegur”. La prova és que una de les operadores que encara no ha llançat la seva 5G assegura en privat que podrien fer-ho immediatament. Aquests dies he tingut ocasió de provar un mòbil 5G. Descarregar dades a 500 megabits per segon resulta addictiu. Però no et canvia la vida, o sigui que m’esperaré fins que hi hagi cobertura al meu poble i els telèfons baixin de preu. De fet, faríem bé conformant-nos amb tenir un servei 4G consistent i generalitzat.
