Em direu oportunista. Ben fet. Però realment no he trobat oportunitat millor per escriure sobre una cosa en què rumio des de fa temps: la importància de la formació i la titulitis en el món professional. Aquesta és la idea: tenir un màster no serveix per a res. Tenir un postgrau, menys. I un doctorat, no cal ni dir-ho. La formació reglada és una enganyifa.

Abans que se’m tirin a sobre tots aquells implicats en el món de l’acadèmia (jo mateixa faig classes en algunes universitats), deixeu que m’expliqui. És clar que tenir formació és millor que no tenir-ne, i que a la universitat s’hi aprenen coses. En determinades professions, no passar per la universitat invalida totalment exercir un ofici: no estem en temps de guerra.

Ara bé, en aquest món de buscar-se la vida, el meu, en què em vull envoltar de gent que també es busqui la vida, arregli coses i tingui iniciativa, la universitat no sempre és garantia. Ben al contrari, si et limites només a la gent que ha tingut la sort (com jo) de formar part de les elits (perquè aquest és el nom que mereix) que han anat a una universitat privada i han acabat una carrera, et treus de sobre molta gent. ¿Sabeu que el fundador de Spotify, Daniel Ek, va ser rebutjat per Google perquè no tenia una carrera universitària? Ara, a la seva empresa, tenir una titulació no és condició per treballar-hi.

Segurament tenir una carrera, un màster o un doctorat dona garanties a qui contracta. Però tal com està la cosa en el món acadèmic, no és que li donin la carrera a qualsevol, però hi ha gent que surt amb un títol sense que se’l mereixi, i no parlo només de Cristina Cifuentes.

Conec molta gent molt preparada que no ha tingut la sort o l’encert d’acabar la carrera, també perquè això d’estudiar no està fet per a tothom. I en conec molta altra que és molt més bona professional que estudiant, i crec que és més important ser un bon professional que un bon estudiant.

Ara, si un polític no té una carrera i un màster, ningú el vota. I, mira, pobres, se’ls han d’inventar.