Les mascaretes, enemigues de les aplis

Vuit de les deu ciutats del món amb més càmeres de videovigilància per habitant són a la Xina. Això i la qualitat creixent dels captadors d’imatges ha permès que les aplicacions de reconeixement facial siguin habituals allà. Així, les autoritats controlen els ciutadans i ells fan per la cara moltes operacions quotidianes: per obrir la porta de l’escala o fer transaccions comercials, els xinesos es limiten a ensenyar el rostre a alguna càmera que valida la seva identitat. Però el brot del coronavirus ha fet que aquesta vida sense friccions deixi de funcionar: a les ciutats on el govern ha fet obligatori l’ús de la mascareta en públic per dificultar que la infecció es propagui, les càmeres ja no poden reconèixer la cara dels usuaris, que es troben que no poden entrar a casa, pagar el que volen comprar, pujar a un avió o, simplement, desblocar el mòbil quan són fora de casa. El problema és encara més freqüent entre els clients d’Apple, perquè els iPhones més recents ja no disposen del lector dactilar com a identificador biomètric alternatiu.

Els manifestants de Hong Kong van ser els primers a descobrir i explotar aquest punt feble de la tecnologia de reconeixement facial, que requereix que tots els trets facials siguin clarament visibles. Irònicament, ara una mesura oficial de prevenció sanitària està neutralitzant els sistemes automàtics de control de la població. Caldrà tenir-ho present aquí de cara a la generalització dels mecanismes transaccionals que s’activen amb la cara.

El centre d’innovació en mitjans de pagament que CaixaBank, Samsung, Visa, Global Payments i Arval comparteixen al Pier01 de Barcelona assegurava aquesta setmana que el 61% dels espanyols són favorables a pagar amb la cara en comptes de fer-ho amb un codi PIN, tant per raons de seguretat com de comoditat. Tant de bo no es vegin obligats a sortir de casa amb mascareta.