06/10/2019

Soc mala persona

2 min

En una de les meves primeres columnes a l’ARA parlava sobre el poder d’un empresari a la seva empresa. En realitat, dit així sembla absolutament exagerat: no controlo el que passa, no controlo el que fa ningú, no controlo ni la meva agenda… Però és cert que controlo molt més del que poden dir la majoria de professionals, perquè decideixo sobre el més important: amb qui treballo o, més aviat, amb qui no vull treballar o amb qui vull deixar de fer-ho.

Exercir aquest poder (gairebé l’únic privilegi que tinc com a empresària) porta associades, però, dures conseqüències, que tenen a veure amb l’àmbit professional i també personal.

Els acomiadaments generen situacions de mal ambient, de por i d’incertesa per als que es queden, et generen enemics i, sobretot, et fan construir una imatge de mala persona. De molt mala persona.

Per als que estan al corrent de la meva identitat secreta, per als que es pensen que soc una secció amb molts autors, per als que no en tenen ni idea i en realitat ni els importa, una confessió: no semblo mala persona, soc mala persona. Soc tan dolenta que he perdut el compte de la gent que he arribat a acomiadar.

Com sabeu (perquè us ho he explicat), a la meva empresa hem començat un procés de coaching per a la segona línia directiva. Quan el coach els va dir que triessin quines funcions de l’empresa podrien fer que ara mateix no fan, cap d’ells va triar els acomiadaments. Lògic, en el món de l’empresa sempre diuen que el pitjor de tot és fer fora la gent.

Com diria aquell: “Perdoneu, però algú ho ha de fer!” No passa res, seguiré sent la dolenta i la resta, els que no acomiaden, els bons. Sempre m’he sentit còmoda fent de Joker o de Lex Luthor i, a més, a vegades ser el dolent de la pel·lícula té les seves coses bones.

stats