Jo mai mai...

No cal que expliqui en què consisteix aquest joc d’adolescents, oi? En la meva versió sempre hi havia licor de poma o préssec. Pensant en aquest any que ha passat des del començament de la pandèmia, m’imaginava jugant-hi ara amb un grup d’empresaris, confessant borratxos perduts totes les coses que hem fet aquests últims dotze mesos i que una mai s’hauria imaginat que faria.

Jo mai mai... he hagut de fer un ajust dràstic en la dimensió de la meva empresa, amb mesures que van deixar al carrer, en un sol dia, quinze persones compromeses amb el projecte. Jo mai mai... he canviat d’oficina per anar a una altra de molt més petita que, a més d’una reducció de costos molt important, respon a un canvi de perspectiva vital i de la meva empresa, en què el focus ja no està en el creixement sinó, simplement, en la supervivència.

Jo mai mai... he tingut al compte corrent tants diners. ICO, ICF, Enisa i tres bancs han renovat la confiança en una empresa tan feble com la meva, donant-nos un respir bestial en les preocupacions financeres que ens ha permès enfocar-nos (visca!) en la rendibilitat del negoci. Jo mai mai... he fet tants projectes nous en l’àmbit digital com aquest últim any, dient que sí a coses que considerava inviables o no estratègiques.

Jo mai mai... he fet una cosa que pensava impossible: tenir gairebé tota l’empresa teletreballant i no morir en l’intent. Jo mai mai... m’he alliberat de tants projectes que suposaven una càrrega per a la meva empresa, tot i l’estima i la il·lusió que hi havia posat.

Jo mai mai... hauria dit que ara, un any després d’haver esclatat la pandèmia, seria molt més feliç professionalment que aleshores, amb una empresa més ben enfocada, un equip més sòlid i unes perspectives en el fons molt més estimulants. Jo mai mai... hauria dit que la pandèmia em faria més forta com a professional i empresària: mai hauria dit que un any després estaria segura que ara no em pararà ningú.

Així que: xarrup, xarrup i xarrup. No sé com acabarem el dia...