Júniors i sèniors

En el meu ofici es parla molt de júniors i sèniors. No som com una consultora o un despatx d’advocats gran, on hi ha mil categories, però sí que es diferencia el personal en funció de la seva experiència. Quan jo mateixa era júnior, lògicament no m’agradava l’etiqueta que acreditava la meva poca experiència, però amb el temps aprens que hi ha coses que només pots aprendre precisament amb el pas del temps. Treballar amb júniors és com fer-ho amb sèniors: cada persona és un món. Però, en general, m’he adonat que als júniors bons i amb ambició no els agrada l’etiqueta. Uns perquè volen aprendre molt ràpid, d’altres perquè, a més, estan incòmodes amb la seva posició i funció de júnior. L’arrogància de la joventut és fascinant, i fins i tot còmica quan veig reflectida la meva jo més jove en les actituds de nois i noies de 23 anys que es volen menjar el món.

Moltes vegades he dit aquí que no suporto l’actitud mil·lennial (jo, jo, jo i després jo) de la vida, però en aquest cas em refereixo a una altra cosa. Un júnior bo és un tresor per a qualsevol empresa, segurament més important que qualsevol sènior. Almenys així funciona per a nosaltres, que som millors formant gent jove que reeducant gent gran amb el nostre mètode de treball i la nostra manera de ser.

Si d’alguna cosa puc estar orgullosa en la meva experiència com a empresària (ja sènior en aquests moments, perquè porto tretze anys) és d’haver ajudat a convertir algunes persones joves amb potencial en verdaderes bèsties professionals, homologables en qualsevol ambient empresarial. Persones que s’han convertit en essencials per a la meva empresa i que si algun dia en surten poden competir amb qualsevol. I tinc clar que si soc capaç de detectar el potencial i crear itineraris professionals estimulants per a aquests júniors tan bons, la meva empresa pot continuar sent imparable.

També és cert, esclar, que tard o d’hora me’ls robaran i la roda tornarà a començar.