És impossible comprar-se un pis
Andrei Boar repassa les grans xifres que han convertit l'accés a l'habitatge en un laberint sense sortida
És habitual sentir, entre la gent jove, les moltes ganes que tenen de viure a Barcelona i tots els beneficis que aporta la capitalitat. Però, com ens afecta viure-hi a la butxaca?
Segons l’últim estudi d’Infojobs i Fotocasa, els barcelonins han de destinar el 62% del sou brut al lloguer. La xifra mitjana del seu sou ronda els 30.000 euros (1.600 euros nets al mes en 14 pagues). D’aquests, s’han de destinar uns 18.000 euros al lloguer, una part als impostos... Quant queda per viure?
Una cosa semblant passa a la resta de províncies. Per exemple, a Lleida s'hi destina el 31% del sou, que ronda anualment els 20.000 euros. Això vol dir que es destinen 6.000 euros a l’any en el lloguer i, per tant, després d’impostos, es disposa de més renda a Lleida que a Barcelona, tot i cobrar anualment 10.000 euros menys.
En resum, a tot arreu el lloguer és un desastre per a la butxaca i ens ho hauríem de replantejar. Pensem que el lloguer és com un pou sense fons, anem pagant mes a mes, però mai serà nostre i estarem a mercè del propietari.
L’alternativa? Compra un pis. A Catalunya, el preu mitjà del metre quadrat és 2.300 euros (des dels 1.250 de Lleida fins als 4.000 de Barcelona). Per tant, considerant un pis de 80 metres quadrats, el preu rondaria els 185.000 euros. Si hem de demanar una hipoteca, haurem d’aportar un 20% d’entrada i un 12% aproximadament en impostos i despeses: 59.200 euros! I a partir d’aquí, pagar mes a mes i al cap de 20 o 30 anys acabarà sent teu.
Però ja hem vist abans que destinem entre el 30% i el 60% del sou actual al lloguer, imprescindible per viure i per tenir un sou. Si ens volguéssim plantejar la compra d’un pis en cinc anys, s’haurien d’estalviar més de 12.000 euros anuals. D’on els trauríem? És un peix que es mossega la cua i els joves no en tenen la culpa. Simplement, és impossible comprar-se un pis.
