La importància d’actualitzar. O no

Després de tants mesos tancats a casa, és comprensible que molta gent hagi començat a tractar els electrodomèstics com ho feia amb les mascotes, atribuint-los comportaments propis dels humans. Això els passa des de fa unes setmanes a molts propietaris dels aspiradors Roomba dels models i7 i s9, que després d’actualitzar-los a la versió més recent de programari s’han queixat que els aparells circulen per casa com si anessin “borratxos”: fan voltes sobre si mateixos, ensopeguen amb els mobles, es queden enganxats en un racó i no aconsegueixen trobar el camí per tornar a la base de càrrega de la bateria. El fabricant iRobot assegura que d’aquí a poques setmanes distribuirà una actualització per resoldre el problema.

En un món ja governat pel programari hem assumit amb sorprenent normalitat haver de fer amb tota mena d’andròmines operacions com reiniciar-les o actualitzar-ne el programari, que abans estaven reservades en exclusiva als ordinadors. Ho actualitzem tot, ja sigui per corregir defectes -sovint fruit d’una distribució precipitada-, per incorporar-hi funcions noves o per tapar forats de seguretat. El primer que els tècnics ens demanen quan alguna cosa no funciona és si en tenim la versió més recent.

Per això ha sigut una anomalia que Google hagi tingut gairebé tres mesos sense actualitzar la majoria de les principals aplicacions per a iPhone: Gmail, Maps i Fotos, entre altres. El motiu: Apple obliga des d’aleshores els desenvolupadors a incloure en cada actualització el que informalment s’anomena etiqueta nutricional, que detalla exactament quines dades de l’usuari i el seu dispositiu captura cada aplicació. A Google li ha costat decidir-se a fer el pas, potser perquè no volia aixecar suspicàcies entre els consumidors més amoïnats per la privadesa. O potser perquè ha estat buscant maneres alternatives de capturar dades que esquivin la vigilància d’Apple.