Els homes deixen més propina

Mai he entès que sigui habitual donar propina a la cambrera que t’ha servit al bar, però no, posem per cas, al lampista que t’ha fet una reparació a casa. Tampoc trobo just que la remuneració del personal de serveis depengui de la generositat dels clients, ni tan sols als països on la propina és gairebé obligatòria (als EUA les propines sumen 36.400 milions de dòlars cada any) i correspon a un percentatge determinat de la consumició, com si fos més fàcil servir-te un plat de quatre dòlars que un de quaranta. De tota manera, aquí la generalització dels mitjans electrònics de pagament, des de les targetes de plàstic físiques fins a les seves còpies virtuals en telèfons mòbils i rellotges connectats, està erosionant progressivament el costum de deixar propina: com que no hi ha efectiu canviant de mans, no hi ha canvi per deixar-ne una part al platet.

La digitalització permet analitzar alguns hàbits de propina. Havent analitzat 40 milions de transaccions del servei VTC d’Uber, que inclou a la seva aplicació l’opció d’afegir a l’import del trajecte una gratificació per al conductor, quatre investigadors de l’Oficina Nacional de Recerca Econòmica dels EUA conclouen que l’import mitjà de la propina voreja els tres dòlars, que el 60% dels passatgers no en deixen mai, però que l’1% ho fan sempre. En general, la propina depèn menys del conductor -i, per tant, de la qualitat del servei- que del tipus de client. Per exemple, les dones deixen propina el 14,7% dels cops, davant el 17% dels homes. Les d’aquests són més substancioses, fins a un 12% més si el cotxe el condueix una dona. Però l’edat influeix: les conductores joves reben propines més altes dels passatgers homes, mentre que les passatgeres no discriminen segons l’edat de la conductora. Finalment, les propines baixen un 30% quan algun dels dos implicats fa servir l’aplicació en un idioma diferent del local, ja sigui perquè el conductor és immigrant o perquè el client ve de l’estranger.