27/09/2020

Gràcies, senyor De Niro

2 min

L’altre dia em va escriure en Robert De Niro. Bé, no era realment ell, però sí algú que fa com ell a The intern : un empresari jubilat que pertany a una associació de sèniors de diferents sectors, voluntaris que “procuren ajudar petites i microempreses i autònoms aportant-hi la seva experiència”. Després de llegir la columna de la setmana passada (on explicava el pitjor dia de la meva vida, quan vam presentar un ERTO) em volia donar ànim i oferir-me l’ajuda de la seva entitat.

El correu electrònic em va fer una il·lusió especial, sobretot perquè ningú té necessitat d’oferir ajuda a una empresària desconeguda que explica les seves penes en aquestes línies. Per sort, ja compto amb uns quants Robert De Niro al meu voltant, gent que té deu vegades més experiència que jo i a qui demano consell i ajuda de manera recurrent quan no sé què fer.

En realitat, en aquests temps de pandèmia he arribat a la conclusió que aquesta mena de persones són més importants que mai per a les empreses. Per sobreviure, és temps de col·laborar, d’ajudar-se i de dir-se la veritat mirant-se als ulls, i això s’aplica a amics a qui demanes ajuda, a treballadors a qui demanes un esforç, a proveïdors a qui dones feina a canvi d’uns diners... Dic tot això malgrat que pugui semblar una flower power, perquè realment hi crec.

Per exemple, en aquests sis mesos de pandèmia he trencat amb un proveïdor amb qui m’unia una relació de vuit anys, però he renovat el compromís amb un altre amb qui en fa gairebé deu que hi treballo. En aquest segon cas (del primer no en vull ni parlar), dir-nos la veritat va ser com una catarsi: “necessito que em paguis” i “no et puc pagar” van sortir en la mateixa conversa. En 48 hores, quan vaig poder cobrar jo i li vaig pagar la meitat del que li devia. No és una solució administrativa, sinó una qüestió de lleialtat i col·laboració. Això, com ser educada, m’ho han ensenyat els meus pares, però també alguns dels senyors De Niro que hi ha a la meva vida.

stats