04/06/2022

Google i l’elogi a la cortesia

2 min

La identitat és una cosa molt personal i, personalment (valgui la redundància), m’avorreix força quan ocupa temps de la vida pública. Com a empresària no acostumo a despullar-me davant dels meus clients explicant-los si soc mora o cristiana, si em sento Montesco o Capuleto o transmetent els detalls de la meva identitat polièdrica, complexa i, en el fons, íntima. Senzillament no els importa. Però, lògicament, no puc ocultar que soc una dona blanca de 40 anys, que parlo amb un determinat accent (com tothom) i que em dic Executiva Agressiva.

Sempre sé coses sobre qui tinc al davant: si és d’aquí o d’allà, si és blanc o negre, home o dona, i com vesteix. Parlo igual amb tothom? Òbviament que no. Sense que serveixi de precedent, crec que aquesta setmana he de parlar de la llengua catalana, una de les meves llengües i un element fonamental en la meva identitat, que estimo per damunt de moltes altres coses.

Em sap greu quan la meva llengua desuneix, quan crea barreres. Alhora m’agradaria parlar tots els idiomes del món: en anglès em costa expressar-me i m’agrada que m’ajudi l’interlocutor, parlant més lent o amb paraules senzilles. Si és britànic, abandono tota esperança: els inventors de la cortesia són els més maleducats en això.

El cas és que la llengua és sovint un element de desunió, de confrontació i de llunyania, el contrari del que busco quan parlo amb un client o un proveïdor. ¿Com se soluciona aquest problema? Doncs amb cortesia i educació gairebé sempre, i amb menys exhibicions estèrils d’identitat.

Cortesia com la que ha tingut l’equip directiu de Google aquesta setmana en l’obertura de la seva seu a Barcelona, fent l’esforç d’aprendre’s el seu discurs en una llengua que no és la seva, però ara una mica sí. Enhorabona pel gest (i la intel·ligència implícita), que els va valdre la felicitació de tot un president de la Generalitat. Tant de bo poguéssim veure’n molts més i més sovint.

stats