‘From zero to hero'

Alguna vegada he confessat que soc una mica gamer. No és que dediqui més de 15 minuts al dia a jugar al Candy Crush : simplement de tant en tant utilitzo el mòbil per evadir-me amb un solitari, fent de franctiradora o resolent un dels infinits puzles i sudokus de l’oferta de Google Play. Tot ha canviat des que tenia la NES o la Super Nintendo, fa més de trenta anys, però principalment dues coses: els jocs et demanen constantment diners (pay to win ) i et bombardegen amb anuncis de tota mena, sobretot d’altres jocs.

L’altre dia vaig clicar un d’aquests anuncis i el descobriment va ser espectacular: From zero to hero. En aquest trepidant joc ets uns noi de 17 anys amb dues barres i un comptador: felicitat i salut, per una banda, i diners, per l’altra. Has de vestir-lo (amb l’opció més barata, perquè no té gaires diners), trobar-li una casa i fer-lo treballar (feines de molt baixa qualificació). També pots posar-lo a estudiar o apuntar-lo a una segona feina (que augmenta els diners, però redueix la felicitat), i pot tenir xicota per 100 dòlars al mes o dona per 1.200 (sense comentaris).

Ser massa infeliç et fa perdre la feina, si no tens cura de la salut pots morir a qualsevol edat i per progressar (aquesta és la gràcia del joc) tens com a dreceres anar al casino o invertir en “el mercat de valors”, segons diu el joc, tot i que seria com un casino 2. La clau, com en molts d’aquests entreteniments tipus Tamagotchi, és estar pendent 30 vegades al dia del teu ninot: requereix massa temps i paciència per a tota una executiva agressiva com jo.

Per estúpida que sembli la cosa, el joc fa en realitat una caricatura del que suposa el triomfador caucàsic masculí i heterosexual que hem vist milers de vegades al cinema. Un estereotip que no mor encara que sembli que ja ha passat de moda. ¿No és l’ideal de l’heroi modern, el triomfador d’una start-up que condueix un Tesla i fa ioga al matí? Tots els herois poden caure. Que ho diguin a en Zuckerberg.