Volia pensar que no arribaria un moment com el de dilluns al matí, 9.30 hores, primera jornada laboral en què s’ha pogut parlar d’hivern en aquesta Barcelona nostra del 2017, on semblava que l’estiu no s’acabaria fins al desembre. Era un d’aquests dilluns que afrontes amb por, respecte i molta mandra: quatre reunions internes programades, trucades importants per fer i per rebre i coses grans per tancar. Un dia de bojos, en definitiva. Ara bé, com a l’anunci de Vivus (de minicrèdits al consum, amb Carlos Sobera com a imatge), “les coses venen quan venen” i no quan les pots afrontar.

Així que dilluns al matí, quan algú havia passat els primers 20 minuts de fred de l’any a la nostra flamant oficina, vaig sentir la fatídica frase: “A la nostra sala hi fa fred”.

No puc dir que no estigués preparada: la setmana anterior havia vingut el nostre lampista, per fi, a fer una revisió de la caldera i la calefacció (demanada a l’estiu). El diagnòstic va ser poc tranquil·litzador: “Potser la caldera aguanta l’hivern, potser no”.

El cas és que l’oficina té dues orientacions (mar i muntanya) i si la camines sencera passes del “per què no obrim una finestra?” (la setmana anterior encara algú havia posat l’aire condicionat) a “això és com Sibèria”. I la calefacció, esclar, no té zones, ni termòstat, sinó que té dues opcions: encesa i apagada.

Així que, mentre espero pressupost per canviar la caldera i unes quantes coses més (que hauré de batallar amb la propietat del pis), haig de prendre la difícil decisió: que uns passin calor per la potència dels radiadors o que d’altres passin fred per la seva inactivitat.

Però com que una ja té una mica d’experiència amb tot això, tinc una bona solució en tres passos: 1) recuperem aquell radiador elèctric per a la sala freda; 2) comprem un temporitzador perquè s’encengui cada dia a les 8.00, i 3) li passo a un altre la responsabilitat i el poder del fred i la calor.

“Fa fred? Ostres, ni idea de com funciona tot això. Parla-ho amb el Jordi”.