Que en som de fràgils

Ben entrats al segle XXI pensàvem que el nostre sistema, amb la seva economia i organització social, era sòlid i funcionava prou correctament. A Occident ens consideràvem els campions del món. Els més crítics em direu que tampoc hauríem d’exagerar i que el sistema amb el que funcionem està lluny de ser perfecte doncs permet moltes desigualtats. I estarem d’acord. Però no ens equivocarem si diem que és el menys dolent dels que coneixem.

Doncs de sobte, sense avisar, ens hem trobat amb un parell d’esdeveniments que ens obliguen a reflexionar. El primer, l’arribada d’un virus que ens ha aturat a tots i ha paralitzat l’economia mundial. L’altre, més recent, un vaixell de 400 metres d’eslora parat al bell mig d’un canal de 196 quilòmetres de longitud. Un vaixell, molt gran si voleu, però un de sol ha bloquejat el 10% del comerç marítim mundial, ha fet que el preu del petroli pugi, que les borses trontollin espantades i que els mitjans de comunicació de tot el món parlin de l’Ever Given.

Amb el virus ens diuen que no hi podem fer gran cosa, que n’arriba un cada 100 anys i que s’ha de gestionar. I és el que estem fent tot assumint la nostra fragilitat com a éssers humans. Però pels canals que es bloquegen, ¿estem segurs que no podríem fer alguna cosa per evitar que se’ns desmunti la paradeta només per un vaixell?

Si enlloc de parlar del comerç mundial parléssim de qualsevol empresa, el pla B el tindríem clar des de fa dies. Però és clar, el comerç mundial no es gestiona com una empresa ni és responsabilitat d’un sol país o d’un sol govern. És responsabilitat de tots. O hauria de ser-ho.

I aquesta és la gran paradoxa. Quan més necessitem Europa, els que millor se’n surten són els del Brexit. I quan més necessitaríem una organització global, qui tenim? El G7? Imagineu si deixéssim el comerç mundial a les seves mans? Riuríem. Que en som de fràgils.