Segur que les últimes setmanes heu patit igual que jo. Avui no us parlaré de l’empresa sinó de la família. Quan arriba Nadal aquesta matèria gairebé m’absorbeix més energies que anar al banc a demanar un crèdit.
Fa unes dècades el més habitual era, si estaves casat, tenir dues famílies: la teva i la de la teva parella. Avui dia les famílies són cada cop més complexes. En el meu cas tinc la meva, la família del pare de la meva parella, la família de la mare de la meva parella, la família de la germana de la meva parella i la família del meu germà. A això afegeix-hi un còctel cultural: catalans, bascos i, a més, italians i xinesos. Ah! I també vegetarians, vegans, persones amb intoleràncies rares i un que no beu alcohol.
Així que m’ho prenc amb filosofia i organitzo tota aquesta gent com si fossin grups de treball dins la meva pròpia empresa. A partir d’aquí decidim calendaris, cuines, menús i activitats. Els meus pares (amb uns quaranta anys de matrimoni feliç) són l’equip corporatiu: no poden trontollar i són els que donen estabilitat. Sempre es menja el mateix, sempre a casa seva i les dates són flexibles.
La família del pare de la meva parella (dona xinesa, pare italià i cosins varis) és el departament de comerç exterior. Mai no tens clar quin dia t’hi tocarà anar a dinar, sempre menges alguna cosa exòtica i, sobretot, sempre trobes a taula algú que no coneixes i que parla alguna llengua diferent. La família de la mare del meu marit (mare, parella i família extensa) són el departament creatiu. Aquí el caos és incontrolable: si vols les coses ben fetes les has de fer al teu departament, és a dir, a casa.
Si la meva família llegís això no sé si els agradaria gaire. L’executiva agressiva seria el departament d’administració i recursos humans: enviem comunicats via WhatsApp, fem la compra tenint en compte els gustos de tothom i, si a algú se li acut la bona idea de fer regals en grup, centralitzem despeses. Bon Nadal a tothom!
