El perillós monopoli de la bondat

Com a persona que firma una columna anònima com aquesta, dirigida a qualsevol interessat en el mundillo emprenedor, de tant en tant he de mantenir el compromís de no defugir la polèmica i dir la veritat del que penso. I fa dies que crec que és preceptiu parlar dels ERTO i de com estan dissenyats per part del Govern.

I sento dir que, tot i que al principi em semblava una bona idea i una mesura social imprescindible en aquests moments tan extraordinaris, ara em sembla de tot menys bona. Els ERTO són una trampa mortal per a empreses com la meva i una mesura de política econòmica tan absurda com el plaE de Zapatero. Un gran president al meu parer, però que va enterrar milers de milions en voreres de tot Espanya i només va aconseguir mitigar sis mesos la pujada de l’atur a la construcció. Per què dic això?

1. Estan gestionats vergonyosament malament, particularment (quina sort la meva) a Barcelona pel col·lapse del Sepe. Errors, retards, manca d’informació i mala comunicació es converteixen en una tortura per a qui depèn d’aquesta prestació. Intolerable.

2. Duren massa. Entenent el component social (rescatem les persones), si duren massa actuen com a desincentiu per a milers de persones que potser estarien buscant feina, reciclant-se o fins i tot emprenent. Al març arribarem a un any en què una persona que portava dos mesos contractada a la meva empresa (sense vida laboral anterior) cobra una prestació que li permet viure prou bé i sense conseqüències.

3. No permetre acomiadar ni contractar és injust amb les empreses que lluitem per seguir vives. Acomiadar no és un privilegi dels malvats empresaris, és un deure per salvar la nostra empresa. I fins i tot la ministra més segura de posseir el monopoli de la bondat i ser la veu del poble (“Nosaltres els treballadors”) pot entendre que l’equip que una empresa necessitava abans i després del covid-19 pot ser diferent.