Sovint m’he trobat amb empresaris diguem-ne masoquistes. Persones que no saben dissociar l’èxit del patiment. ¿Treballes deu hores? Millor dotze, encara que no serveixi de res. ¿Fas mala cara? Fantàstic, vol dir que estàs pencant durament. ¿Cotxe d’empresa? Ha de ser senzill, al límit del patetisme.

Miren amb sospita els empleats que tenen bon aspecte perquè han anat a la platja el cap de setmana o els que se saben organitzar i fan unes llargues vacances. ¿Ets massa feliç? Malament! Com pot ser, si hauries de sacrificar la teva vida a l’empresa...!

Alguna cosa no quadra. Sempre he pensat que això ens ve de la nostra herència catòlica, on el patiment i la culpa són elements bàsics que tenim dins nostre. Si no pateixes no tindràs redempció. No n’hi ha prou, doncs, amb els problemes lligats, inevitablement, a la vida, que alguns s’entesten a crear-ne de nous. Sortosament aquesta mentalitat està minvant gràcies a les noves generacions: pots ser un empresari d’èxit encara que tinguis un bronzejat de collons.