11/12/2021

Elogi a la publicitat

2 min

La publicitat acostuma a ser tediosa, molesta i invasiva. Sovint és avorrida i a vegades ens tracta d’idiotes (“Més blanc no es pot”) o utilitza la nostra angoixa (Securitas Direct) per vendre’ns el que no necessitem.

En realitat reflecteix millor que cap altra cosa la nostra manera de viure i a nosaltres mateixos. Només cal veure l’evolució dels anuncis de rentadores: quan jo era petita, als anys noranta, només parlaven a la meva mare, a la que s’imaginaven com una dona que volia complaure el seu marit i portar els nens impecables a l’escola, sense una taca persistent a la roba; ara parlen al meu marit, explicant-li que amb el programa eco podrà estalviar uns calerons i ser un heroi per als seus fills.

Riure és una de les poques coses que només fem els humans. Tot i que no per ser humà es té necessàriament sentit del humor: és la part dolenta de la ironia i el sarcasme, que no tothom ho entén perquè requereix una mica d’intel·ligència.

El cas és que riure també és un plaer i té una funció fins i tot terapèutica. Així que acostumem a tenir bons sentiments per a aquells que ens fan riure. Per això vull fer un elogi de la publicitat que em fa riure, moltes vegades més que els mateixos programes d’humor que interrompen de tant en tant.

Per a mi, la publicitat que realment connecta és aquella que, subtilment, sovint amb el sentit de l’humor, apel·la als meus sentiments, les meves esperances o els meus temors, però sobretot als meus problemes quotidians. Quan això passa, la publicitat es converteix en un contingut en si mateix, i quan és brillant és el millor que fan a la tele.

Gràcies, doncs, als publicistes intel·ligents, als que inventen coses com l’anunci de Carlitos de Mutua Madrileña; el de la família de Navidul, que s’esforça per tenir un sopar de Nadal tan tens com els d’abans del covid, o el de la mare de Noel, que li fa un vestit de castor al seu fill.

stats