L’EXECUTIVA AGRESSIVA

El dolor

Sento un dolor a dins que no puc suportar. I ja em perdonareu, perquè en realitat porto molts dies (moltes setmanes) pensant-hi, com en una mena d’obsessió que transmeto en aquestes línies i que sovint fa que em repeteixi en les mateixes idees i em faci pesada, repetitiva i tediosa. I el dolor que sento és perquè la meva empresa ja no m’agrada com abans.

Bé, ja ho he dit, escrit i verbalitzat. A veure si això és un alliberament i em fa pair-ho millor. De moment no em va malament entendre i assumir el que em passa i per què sento aquest dolor tan pesat.

La il·lusió, l’orgull i la lluita han sigut el meu motor durant tots aquests anys en què m’ho he passat bé fent créixer la meva empresa, fent un producte fantàstic, únic, i envoltant-me de gent molt bona per tirar-ho endavant. Ara la il·lusió i la lluita encara hi són, però l’orgull ja no tant. L’empresa s’ha fet gran i ja no porta el meu ADN, el segell de qualitat que sempre li he volgut donar. Ara hi ha molta gent, coses que no controlo i, sobretot, coses que no voldria firmar, en les quals no reconec la meva empremta.

Abans el 100% del que es feia era excel·lent, ara ho és el 80%, el 60%. Cometem errors, som indolents, permetem la mediocritat... Ens hem fet grans d’edat i ja som imperfectes. No som una gran empresa en mida i ja tenim els nostres problemes. I ara què?

Parlant amb una companya hem arribat a normalitzar el problema: “Sovint penses: «Com pot ser que aquest idiota estigui en aquesta empresa?» Fàcil: a les grans empreses hi ha lloc per als inútils”.

¿Assumeixo que això és normal? ¿Accepto la desfeta en les meves aspiracions de seguir sent una empresa de pura sangs? Bé, si els emprenedors tenim algun valor, si mereixem el més mínim reconeixement, no és per queixar-nos del que no ens agrada. No em vaig posar en això per deixar-ho córrer ni per ser infeliç professionalment.

Així que ja teniu la resposta. De la quietud al moviment, del dolor a la lluita i del fracàs a l’èxit.