L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Els diners, una matèria primera

Fa uns anys vaig assistir a una conferència de José Manuel Lara Bosch, propietari de Planeta i en aquells temps president de l’influent Cercle d’Economia, en què animava els empresaris a no tenir por d’endeutar-se. La forma en què ho va expressar va fer que la frase em quedés clavada en la memòria: deia una cosa així com “Els diners són una matèria primera més”.

Eren altres temps. Lehman Brothers era un gran banc d’inversió i Bernard Madoff un mag de les finances, i els fons estructurats més complexos (plens de deute porqueria) tenien un ràting AAA. En definitiva, no havia esclatat la bombolla financera internacional, no estàvem en crisi i encara pensàvem que el món era un lloc meravellós on l’economia sempre millorava. Tot i això, a les empreses els costava prendre riscos i endeutar-se, obtenir gasolina per poder moure el seu negoci (segons Lara Bosch, era així).

Jo no he tingut mai por del deute. L’any 3 de la meva empresa vaig demanar un Enisa de 50.000 euros, que vaig acabar de pagar l’any 8. L’any 6 vaig demanar el doble a dos bancs per treure’m de sobre un soci tòxic, un deute que tinc gairebé pagat al 80%. L’any 8 vaig aconseguir un altre Enisa, aquest cop de 100.000 euros (havia demanat 300.000 euros), que començaré a retornar l’any 11. Això, resultats positius, una mica de pòlissa de crèdit i una bona injecció de capital a l’any 8 i tinc la gasolina que necessito. De debò?

No ben bé. El negoci funciona, sí, però estem creixent, i això en el meu cas vol dir pèrdues. Estan més o menys controlades, sí, i tenim capital i Enisa per aguantar, justets, en aquesta fase d’inversió. Què carai, som molt bons en el que fem!

Ara bé, a ningú li agrada anar amb el dipòsit en reserva molt de temps, i, així, per què no demano ajuda als bancs a qui ja he repagat els préstecs? “Benzina, sisplau, que necessito matèria primera per fer créixer la meva empresa”, he dit ja a tres entitats. ¿La resposta dels bancs? Un altre dia.