I destrossarem el monstre

Fa només unes setmanes, Ticketmaster em va tornar 246 euros per les entrades d’un concert cancel·lat. En total eren sis entrades, per a mi mateixa, el meu marit i quatre amics, que havíem comprat el mateix dia que van sortir a la venda, el 20 de desembre del 2019.

Aconseguir-les va ser tot un èxit, perquè es van esgotar en només unes hores. La revenda va activar-se al cap de pocs dies i la cotització era creixent. Una de les meves amigues no es va conformar amb la seva entrada per a l’aturada a Barcelona de la gira en qüestió, sinó que en va aconseguir també per al concert de Bilbao i el de Madrid.

Tenir aquelles entrades em va generar una enorme alegria, tot i que havíem d’esperar sis mesos per al concert. Era la darrera ocasió per disfrutar en directe de la música que més m’agrada, la que em va acompanyar de jove i de no tan jove. Era l’ocasió per estar present en un moment de la història cultural de la meva generació i per desconnectar durant unes hores de tots els meus problemes disfrutant d’un espectacle que, per experiència, sabia que valia molt la pena.

Mai hauria venut aquelles entrades, ni per mil euros, i amb la pandèmia vam decidir un cop i un altre de no acceptar l’oferta de devolució que s’anava presentant pels repetits ajornaments. Si hagués estat una entrada en un tros de paper no l’hauria tornat ni pels euros que m’havien costat tot i no haver pogut disfrutar del concert.

Us parlo de la gira de comiat d’Extremoduro, i això que sento jo i segurament milers de persones més és el que m’agradaria, algun dia, per a la meva marca.

Em queden uns caràcters lliures per a un fragment en català de les lletres del grup, que va tenir a Rubí una de les seves múltiples reconstruccions: “I destrossarem el monstre del pou més profund del nostre cap”. Jo, de gran, vull que la meva marca, la meva empresa, sigui tan desitjada com aquesta.