Avui es vota a Itàlia. I, us ho juro, és molt complicat decidir a qui donar la meva confiança (la poca que queda). És llegendària la distància que hi ha, al meu país, entre la societat i la política, i avui aquesta distància es pot eixamplar encara més. A Itàlia sempre hem dit que l’economia italiana funciona sola. Per alguna cosa deu ser.

Efectivament, il miracolo italiano és la capacitat del país d’anar endavant sense cap ajuda des de l’administració pública. És una mena de laissez faire modern, però en un context globalitzat com el que vivim ara això no es pot mantenir. Sense coordinació entre el sector públic i el privat els altres estats més forts, com França o Alemanya, se’t mengen. ¿I Espanya/Catalunya? Immersa en la bombolla emotiva de l’“ ¡A por ellos! ” i del “Ni un pas enrere” ha creat un perillós buit en la sensibilitat cap a la gestió econòmica que pot, a la llarga, fomentar una desconnexió semblant a la italiana. Ja ho deia Josep Solé Barberà, històric del PSUC: els catalans són uns italians frustrats.