La democràcia participativa

Resulta trist i amarg quan una pensa en algunes misèries de la condició humana i tendre i alhora indignant quan algú sembla ignorar-les alegrement. Us parlo de l’exercici de la política, trobo que és molt així. No és que jo em dediqui a aquest ofici, Déu no ho permeti, però certament m’interessa.

M’explico. Els grecs, inventors de la democràcia i la filosofia, tenien l’esclavitud i els privilegis dels ciutadans (una condició ni molt menys universal; recordem, per exemple, que les dones no ho eren) en les bases del seu admirat sistema. Els privilegiats, gràcies en part al treball no remunerat d’uns altres, tenien temps i energia per a teoremes, cavernes i altres divagacions.

L’altre dia vaig pensar en això en veure un cartell en una paret al costat de casa. Es convocava els veïns a pensar en el futur del nostre barri: democràcia participativa, tan bucòlica i tan de moda. Data, 7 de juny, dimarts; hora 14.00 hores. Fantàstic.

No és que em fascini la idea de parlar de l’ample de les voreres i com de bruts estan els carrers, però m’agradaria tenir el dret de fer- ho, i potser també d’ajudar a redefinir el futur del meu barri. Però, sincerament, un dimarts a les dues del migdia m’agafa treballant, ¿i a qui no?

Com a dona ocupada, però alhora amb interessos en la política local (vull els nostres carrers nets!) no sé si m’agrada, amb aquestes condicions, la democràcia participativa. Sincerament prefereixo persones professionals (bones en la seva feina, com jo ho intento ser en la meva) que defensin els meus interessos combinant-los amb els d’altres persones i que rendeixin comptes com a mínim cada quatre anys.

No vull que el meu barri el defineixin persones que estan ocioses perquè d’altres estem ocupades els dimarts a les 14.00 hores. Segurament després de dir això es morirà un gatet. Però això, com deia aquell al Polònia, algú ho havia de dir.