24/04/2021

La culpa la té Netflix

2 min

Quina setmana hem tingut, futbolísticament parlant! S’ha comentat més la Superlliga que la victòria del Barça a la final de la Copa del Rei o l’emoció que hi ha a la Lliga. Pocs han parlat del fet que el Barça depèn d’ell mateix per guanyar-la i han estat encara menys els que han comentat que l’Espanyol pot tornar a Primera Divisió. Tot s’ha centrat en la Superlliga.

El concepte, una competició amb els millors equips europeus, em va recordar una xerrada que va fer l’any passat en Ferran Soriano, director executiu del Manchester City. El directiu català venia per parlar del model de gestió del club anglès i va començar definint allò que per a ell era el seu mercat. Em va sorprendre que no considerés el futbol britànic com el seu mercat. Tampoc l’europeu. Ni tan sols l’esport en general.

Els responsables del City definien el seu mercat en funció de la competència i dins aquest capítol hi incloïen el cinema, el teatre, els videojocs i les plataformes de streaming com HBO, Disney+ i Netflix. Per a ells, el mercat són tots els minuts d’entreteniment dels ciutadans d’arreu del món.

Els clubs de futbol, en aquest cas el Manchester City, han de competir per capturar el màxim possible d’aquest temps. Com més atractiu sigui el seu producte respecte a aquesta competència, més audiència capturaran. Aleshores, per la llei de l’oferta i la demanda, el preu del seu espectacle pujarà. O sigui, els drets televisius del City seran més cars.

El que ha passat aquesta setmana és que els grans clubs de futbol europeu necessiten desesperadament més diners i per això volen que el seu producte sigui encara més atractiu. És evident que un City-Barça és molt més interessant que un City-Fulham o un Barça-Eibar. Aquest interès extra sedueix l’audiència i hi van associats molts diners. Tan simple com això.

Com va dir Bill Clinton fa uns quants anys: “És l’economia, estúpid!” Ja veurem com acaba.

stats