Vaig poder resistir-m’hi fins dimecres a la nit, a dos dies de l’entrada en vigor de la nova llei de protecció de dades ara coneguda per tothom. La meva investigació preliminar m’havia fet arribar a la conclusió que no calia fer res, que això de l’RGPD havia de preocupar els altres, les empreses que fan spam contínuament amb informació que no t’interessa, o els que venen les dades a tercers. Els que abusen, en definitiva, de la confiança dels seus usuaris. Però no: altres experts ens van recomanar enviar un e-mail informatiu que ens serveixi d’argument per evitar multes futures.

A la meva empresa enviem molts mails, però sempre a persones que han donat el consentiment explícit per rebre’ls. De fet, l’alta només pot ser voluntària i la baixa és tan fàcil com fer un clic en un enllaç que apareix a tots els nostres e-mails, tots. Un cop l’usuari fa clic a “Vull donar-me de baixa”, ni l’hi preguntem: queda eliminat, adeu, caput.

Un dia un advocat em va dir que per entendre-hi de lleis cal entendre-hi d’ètica, que les coses legals han de ser com més semblants millor a les coses justes. I així ho he entès sempre. Aleshores, si arriba una nova llei que diu que hem de protegir les dades dels usuaris, que hem d’evitar massacrar-los amb e-mails que no volen rebre i que no podem vendre la seva informació al millor postor (que és el que entenc que deu dir l’RGPD), ¿s’ha de preocupar una empresa que no ho fa?

Mark Zuckerberg ha fet el que volia amb les nostres dades, cosa que afecta la llibertat política i tot. Les operadores de torn han venut tota la vida les nostres dades, segmentades i tot, perquè ens ofereixin tota mena de coses que no volem, i ara hi ha un sistema de mercadeig institucionalitzat en què es canvia privacitat per comoditat o servei.

Però davant d’això fem una llei que fa que una empresa com la meva hagi de perdre el seu important temps en una cosa improductiva, inútil i incomprensible. I no crec que pugui evitar el mal ús que fan molts de les nostres dades.