10/03/2019

Contra els comercials indolents

2 min
Contra els comercials indolents

¿Us heu jugat mai la vida per alguna cosa? Probablement, no (jo tampoc). Vivim en un món imperfecte, ple d’injustícies i patiments, però en general el nostre nivell objectiu de benestar seria una enveja per a totes les generacions anteriors a la nostra. Per exemple, nosaltres no hem viscut una guerra, no hem passat misèria, i la supervivència material, literal, de la nostra societat no s’ha posat mai en dubte. O, almenys, no és el meu cas ni el del meu entorn.

Per això pot ser frívol afirmar, com es fa sovint, que un empresari s’hi juga la vida. Esclar que no me la jugo, tot al contrari: treballo davant d’un ordinador. El més perillós que faig és endollar un cable de tant en tant.

Ara bé, com a empresària sí que assumeixo riscos que per a mi són importants, i molt estressants. Què passa si no puc pagar les factures que m’envien? Què passa si fracasso i me’n vaig a petar a l’atur sense tenir dret a rebre cap subsidi, sense patrimoni i sense una recol·locació laboral fàcil? ¿I si em poso malalta i no puc seguir tirant endavant la meva empresa?

La por és inherent al risc, i el risc, al món empresarial. Vivim amb por, amb perill, no de mort, però sí de perdre coses importants per les quals hem treballat de valent.

En aquest context, vas i et trobes amb la indolència, la parsimònia i la tranquil·litat a la teva infanteria: els comercials que han d’omplir la caixa dels diners. “Què hem de fer, si no venem el que hem de vendre?”, pregunto. “Bé, és que és molt difícil, la gent no respon els e-mails”, em contesta un d’aquests. “E-mails?! L’any 2019 pretenem vendre per e-mail?!”, crido.

Jo, que em jugo la vida (metafòricament) en això, haig de crear el sentit d’urgència, dibuixar el pla d’atac i vigilar que s’executi. Ho accepto, és el que em toca. Ara bé, per si no us n’heu adonat, ens ve una crisi a sobre, conjuntural i de sistema. És la fi de l’era de la indolència, o, si més no, dels indolents.

Ànims i foteu-li canya!

stats