08/05/2021

Conflicte o problema

2 min

En política plantejar les coses com blanques o negres, totalment bones o del tot dolentes, és segurament una de les millors maneres de fer del món un lloc pitjor. Aquesta era la idea que tenia al cap quan vaig llegir l’entrevista de Cristina Pardo al filòsof José Antonio Marina.

Fonamentalment, Marina diu que necessitem polítics que puguin convertir els conflictes en problemes. Per què? Doncs perquè l’òptica del conflicte se supera amb guanyadors i vencedors, mentre que el problema és una cosa que es pot resoldre de manera conjunta. El filòsof també recorda que Espanya és “una bèstia” en la política, que històricament s’ha plantejat des de l’òptica del conflicte (posa l’exemple de la Segona República), és a dir, que la cosa no és nova.

No us penseu només que és que les empresàries i els empresaris som persones de pau perquè ens interessa l’estabilitat i l’ordre, que també. Això em sembla important perquè la total falta de consens (estem d’acord que fonamentalment és discursiu, perquè les mesures s’assemblen totes) entre els agents polítics genera imprevisibilitat, és a dir, incertesa.

¿Algun empresari s’il·lusiona perquè algú anunciï una baixada d’impostos quan sap que l’oponent els voldrà apujar quan guanyi les eleccions? ¿No seria millor un acord que ens permetés saber quants impostos pagarem els pròxims cinc o deu anys? ¿I volem una reforma laboral cada quatre anys?

El trumpisme de la política espanyola (i la catalana no és menys) no és una cosa importada: és una exhibició de la nostra incompetència com a societat. No només això, sinó que els nous partits polítics, que volien acabar amb el bipartidisme i moltes coses més, lluny de canviar el discurs de la polarització n’han fet bandera com cap altre.

Nosaltres al negoci, que això és 90% show business, però no deixarem de trobar a faltar lideratges il·lusionants en lloc d’extravagants, plantejaments seriosos i valents en lloc de càntics de futbol.