Estat a la carta

Ja em perdonareu però, tot i que en aquest espai no es parla habitualment de política, quan pensava sobre què escriure aquesta setmana no em deixava de venir al cap la polèmica sobre el pin parental a Múrcia, on el govern autonòmic vol garantir que els pares puguin vetar l’educació sexual dels seus fills. Volen que s’hagi d’autoritzar per escrit l’assistència a qualsevol sessió de continguts afectivosexuals, tot i que els fills de la resta sí que puguin ser adoctrinats en el llibertinatge degenerat i immoral del col·lectiu LGTBI (soc sarcàstica, que quedi ben clar). En realitat, tenen arguments que són poderosos. 1. Que ja existeix l’elecció dels pares per fer religió o no, per exemple. 2. Que les famílies que es poden permetre pagar una escola privada o concertada també la tenen. Per què els pobres no tenen aquesta opció?

Escolta, que també hi ha qui fa el pin parental definitiu i educa els nens a casa. Ni conductisme intel·lectual, ni adoctrinament ideològic ni llibertinatge moral: educació 100% handmade. Bé, així les coses no puc deixar de pensar en com m’agradaria també una mica d’Estat a la carta per a les pimes, per exemple en impostos o algunes regulacions com la protecció de dades i els contractes laborals.

¿Hem de passar les petites empreses pels laberints burocràtics que aquestes normes han articulat per a les grans corporacions? ¿Té sentit que una start-up que perd milers d’euros hagi de pagar els mateixos impostos que una multinacional que guanya milers de milions? Com vaig sentir una vegada en una conferència, potser el que s’hauria de fer és pensar les lleis per a les pimes, que som majoria i la base de l’economia, i després establir excepcions per a les grans multinacionals.

Posats a demanar Estat a la carta per a qüestions ideològiques tan discutibles com l’educació sexual dels nens (per cert, jo en això faria una Loapa que impliqués l’escola privada i concertada), fem-ho també per a qüestions més pràctiques, com ara deixar de castigar els emprenedors.