A vegades s’ha de posar l’empresa de cap per avall, no creieu? Fent un petit recorregut històric de la meva empresa, la veritat és que, de tant en tant, la meva feina es pot interpretar com la d’una generadora de caos. Ho penso ara com si fos una espectadora i em veig com una boja que canvia els esquemes cada dos anys, cada any o cada sis mesos. El mètode és senzill: despatxes algú, mous algú altre de departament, llances un nou projecte o, senzillament, canvies la gent de lloc i, de sobte, es generen tot un seguit de moviments als quals tots triguem un temps a adaptar-nos. I si fas dues o tres d’aquestes coses alhora, el caos està garantit.
Els últims dies ha sortit un dels directius de la meva empresa i estem reorganitzant tot un departament. Dos dies després, vam executar una altra decisió important: moure deu persones de lloc dins l’oficina. I ara tinc entre cella i cella un altre departament, amb un alt risc acomodatici, que tinc intenció de capgirar ben aviat. Com deia aquella magnífica sèrie del canal 33: “Ho sabrem la setmana que ve a la mateixa bathora al mateix batcanal”. El cas és que aquests canvis són molt antipàtics per a gairebé tothom. Segurament un psicòleg ho podria explicar: som éssers conservadors, i ens agrada conèixer l’entorn i saber què passarà en un futur immediat. Però en una empresa ser conservador pot ser garantia de defunció.
Una piulada de Twitter m’ho ha recordat aquests dies. Diu: “Netflix no ha matat Blockbuster, ho van fer les ridícules multes pels retards; Uber no ha matat el negoci del taxi, ho han fet les limitacions d’accés i els controls de tarifes, i Amazon no ha matat els altres distribuïdors, ho ha fet el mal servei al client”. Canviar coses no dona garanties de res, però estic convençuda que l’estabilitat i la velocitat de creuer són un privilegi que només es poden permetre algunes empreses. Crec que posaré un cartell a la porta de l’oficina: “Benvinguts una setmana més al terreny desconegut”.
