L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Saber el camí

De vegades faig unes reflexions que em quedo flipada amb mi mateixa. Moltes vegades em venen a la ment en els moments més estranys, quan compro al súper, quan estic conduint per la ronda de Dalt o quan faig esport (ara fa molt que no en faig...).

Doncs bé, l’altre dia era a l’Hotel Zurbano de Madrid i em va tocar l’habitació 469. Eren les nou del vespre i em dirigia tota contenta a la meva habitació. Al baixar de l’ascensor a la quarta planta vaig veure el rètol: 450-469, fletxa cap a l’esquerra. “Deu ser l’última”, vaig pensar.

Bé, vaig caminar lenta però segura per aquell passadís on els llums (no gaire forts) s’encenien a mesura que avançava (tot molt ecològic, modern i intel·ligent) i finalment vaig arribar a la meva habitació. Hi vaig deixar la maleta, sense obrir-la ni res, i vaig baixar a sopar. El cas és que, a la tornada, vaig pensar “Vaja, però si l’habitació és gairebé al costat de l’ascensor!”

I us deveu preguntar: “Què t’has fumat avui, Executiva Agressiva?” Bé, com us deia, tinc una gran vida interior, i aquesta escena tan anodina m’ha fet arribar a una reflexió sobre el món empresarial. Repic de tambors: “El camí sembla més llarg quan no el coneixes, i més curt quan ja l’has fet una vegada”.

I ara us deveu preguntar: “Tanta història hotelera per a això, Executiva?” Bé, sí, mireu, amics, no tots podeu entendre la grandesa d’aquesta senzilla reflexió i el seu caràcter profund i metafòric en relació a la superació personal i l’aventura de viure tan perillosament com ho faig jo.

Bromes a banda, en el que vaig pensar al tornar a aquell passadís de llum càlida i escassa va ser en tots els camins que he après en aquests anys. Si una empresa és nova tots els camins són nous, i si és dinàmica i innovadora ho són molts. Et pots perdre de tant en tant, però quan els aprens els podries fer amb els ulls tancats. I explorar-ne de nous.