Aquesta setmana els polítics han desfilat per l’UPC per fer-se la foto al Barcelona Supercomputing Center (BSC), després que li fos adjudicat un dels vuit superordinadors amb què la Comissió Europea (CE) vol recuperar el dèficit que pateix el continent en aquest àmbit: Europa consumeix un terç de la capacitat mundial de càlcul però només en genera un 6%. És una magnífica notícia perquè la potència del futur Mare Nostrum 5 (MN5) multiplicarà per 18 la de l’equip actual.
Tot i això, després de llegir-li a algun representant empresarial que “Barcelona també serà la capital mundial de la supercomputació, a més de la del mòbil”, crec que cal moderar l’entusiasme. La suposada capitalitat serà compartida perquè el MN5 tindrà dos germans a Itàlia i a Finlàndia. I, a més, serà només europea, ja que les 200 petaflops (200.000 bilions d’operacions de coma flotant per segon) que podrà fer la instal·lació de Barcelona quan entri en servei el 2021 són les mateixes que fa ara el superordinador nord-americà Summit, que el 2020 quedarà superat pel també ianqui Aurora i per tres equips xinesos, tots ells amb un exaflop de potència (cinc cops més que el MN5). De fet, la Xina ja està provant un superordinador de tres exaflops. És difícil no marejar-se amb tants zeros, però convindria no comparar projectes de futur amb realitats existents.
Roberto Viola, el director general de la CE responsable d’aquest àmbit, em deia dilluns que els 840 milions assignats a la supercomputació (meitat d’Europa, meitat dels estats) són insuficients per competir amb la Xina i els EUA. La bona notícia és que tenen previst incloure al pressupost de la CE una partida de 6.000 milions i multiplicar per set els recursos actuals. I encara millor: Mateo Valero, l’ànima del BSC, assegura que el MN5 podrà crear xips europeus de supercomputació dins l’European Processor Initiative, i evitar de cara al futur MN6 l’actual dependència de components nord-americans.
