Les criptomonedes, amb el bitcoin al capdavant, s’han presentat com la solució de diversos mals de l’economia: aporten traçabilitat, redueixen el cost de les transaccions i ofereixen seguretat en situacions en què l’ús de moneda física resulta perillós. La seva novetat, a més, ha sigut un imant per al capital especulatiu, atret per uns preus disparats que, tot i les enormes fluctuacions, han permès als compradors més matiners comprar-se una casa amb la mateixa quantitat de bitcoins que inicialment amb prou feines els donava per cridar l’atenció pagant el sopar en un restaurant modernet.
El gran problema és que la generació de bitcoins és insostenible des del punt de vista mediambiental. Fa només sis mesos els ordinadors dedicats a la mineria d’aquesta criptomoneda ja consumien en conjunt 31 terawatts hora anuals, i aquest consum creixia a un ritme de 450 gigawatts hora cada dia, equivalents a l’electricitat total que Haití gasta en tot l’any. Ara el consum total ja és el doble: cada transacció en bitcoins consumeix tant com una casa holandesa mitjana, i al ritme actual es calcula que a final d’any els bitcoins representaran el 0,5% del consum elèctric mundial, i quan s’acabi el 2019 la proporció s’haurà enfilat fins a l’1,8%, més del que produeixen tots els panells solars del món. És a dir, la cursa per generar bitcoins, que per definició és cada vegada més difícil i exigeix més potència de càlcul, està neutralitzant molts avenços aconseguits fins ara en matèria d’energies renovables.
Des que publica aquestes dades al seu blog Digiconomist, l’economista holandès Alex de Vries ha sigut acusat d’alarmista pels partidaris de les criptomonedes, que defensen que els aparells de mineria de bitcoins han millorat en eficiència. Però ara que s’han publicat a la revista científica Joule amb una metodologia validada hi ha motius de pes per preguntar-nos si l’especulació ha trobat una altra manera de carregar-se el futur del planeta.
