Per molt que ara em relacioni amb les elits empresarials per participar en grans operacions corporatives (llegiu-vos la columna de la setmana passada), resulta que també he de continuar gestionant les situacions més cutres.
Era divendres a la tarda i em disposava a signar els documents de la baixa voluntària d’una treballadora de la meva empresa. Dilluns, primer dia de feina després de les vacances, m’havia dit que li havien ofert feina en una altra empresa. Tot i que ella no ho buscava, li milloraven el sou i havia acceptat. Divendres ja estàvem signant la baixa perquè en aquesta empresa nova tenien pressa per incorporar-la. Cap problema.
Bé, el cas és que tenia la treballadora al davant, amb els papers de la liquidació, i em vaig il·luminar. “Escolta, ¿va quedar saldat l’avançament que et vam donar a l’abril?”, li vaig preguntar.
Canviava de casa i, dos dies després de néixer la meva filla, em va trucar per demanar-me que li avancéssim una mensualitat per pagar la fiança. Vaig acceptar, amb el compromís que tornés els diners en sis mesos. Una resta ràpida deia que ens devia diners. “No ho sé”, “no hi havia caigut” o “no hi havia pensat”, van ser algunes de les coses que em va dir mentre jo accedia a les seves darreres nòmines amb el Dropbox al mòbil i feia sumes i restes. Resultat: “La liquidació et surt a pagar”, li vaig dir.
En aquest punt, què penseu que em va dir la meva ja extreballadora? Doncs em va dir tot el contrari del que hauria esperat: “Bé, ho podríem arreglar? És que necessito si més no part de la liquidació i, com que mai he tingut variables per passar el mes...”
Lògicament, la liquidació no la vaig pagar (no tinc vocació de fer de banc per als extreballadors) i penso lluitar pels 200 euros que em deu. No els recuperaré, però sí que he aconseguit una cosa útil: d’ara endavant, quan un treballador em pregunti per què no li puc fer un avançament de sou, li podré contestar: “Llegeix aquesta columna”.
