L’EXECUTIVA AGRESSIVA

El meu primer advocat

Contínuament LinkedIn em suggereix tenir contacte amb persones que conec o no per ampliar la meva xarxa de relacions professionals. De tant en tant això m’ha sigut útil per a alguna cosa, i sovint em fa somriure. “Amb aquest vols que contacti?”, penso.

Però l’altre dia es va superar i va fer aparèixer a la pantalla del meu mòbil E.M., el primer assessor fiscal i laboral de la meva empresa i l’advocat més cutre de la història de la humanitat. Aquest bon home, tipus Danny De Vito a La guerra dels Rose, encara és, de fet, en el meu dia a dia: la paraula dolenta de l’alarma de Securitas Direct a casa és el seu cognom.

E.M. tenia un petit despatx amb dues administratives molt jovenetes que anaven camuflant com podien les ineficiències i la desídia del seu cap, que, al seu torn, era ben conscient que no era precisament el bufet Cuatrecases. “Ho miro quan pugui” o “Encara no ho he pogut fer” eren les frases estrella.

Alhora, era un paio força empàtic i, conscient de les seves carències, un cop em va dir: “Els meus clients són gent de la construcció que es va fer d’or, es va comprar un Porsche Cayenne i ara no en tenen ni per posar benzina; tant de bo pogués tenir un despatx per a clients com vosaltres, gent emprenedora i jove, però no soc capaç de fer un canvi tan gran”.

En la meva defensa haig de dir que no el vaig escollir jo, sinó que va venir heretat de l’empresa amb la qual operàvem aleshores. I, en el seu favor, haig de dir que era l’assessor més barat del planeta Terra i que quan el vam deixar va dir alguna cosa semblant a “Normal, ho entenc”.

Anys després no puc sinó riure pel risc temerari de tenir un assessor tan poc competent, que quadrava els números de la meva empresa (quan facturava en un any el que avui fem en una setmana) tard i gairebé sempre amb errors.

Amics emprenedors, no prengueu riscos innecessaris. Ara, tampoc passa res si, durant un temps, heu de jugar una mica amb foc.