Sempre m’he considerat força dolenta en qüestions de networking. A les festes difícilment obro una conversa, i em passa el mateix als pocs esdeveniments professionals on vaig (tot i que m’hi conviden sovint).

No m’agrada l’intercanvi de targetes ni les converses banals per establir relacions, i sobretot no m’agrada haver de demanar a un contacte que me’n presenti un altre: ho veig com una falta d’educació, un abús o alguna cosa semblant. Ja he dit alguna vegada que no tinc un perfil gens comercial. El networking, us deia, no és el meu fort, però Déu n’hi do el profit que n’he tret últimament d’algunes relacions personals i professionals.

I això em fa adonar que, tot i que no soc bona en el networking en la seva accepció de petardeo, no dec ser tan dolenta generant xarxa d’amistats professionals. En el networking de veritat, podríem dir.

Fa dos anys ja us vaig explicar que vaig fer una ampliació de capital a la meva empresa, en temps rècord, amb aportacions d’alguns amics i coneguts de l’àmbit professional. A dos d’ells els havia conegut a partir de l’amic d’un amic, un advocat estil Sr. Lobo de Pulp Fiction que em va ajudar a fer fora la meva exsòcia. L’advocat ara és amic i soci i ens hem fet uns quants favors mutus o per a tercers, amics recíprocs que han ampliat les nostres xarxes.

Un altre soci nou té un proveïdor a qui vaig conèixer l’altre dia: no el contractaré però sí que podrem cooperar, probablement creuant clients en casos concrets. I un tercer ha aprofitat el contacte amb una important entitat financera d’un dels seus clients per muntar-me una reunió que pot ser molt important per a la meva empresa.

Sembla que això de fer negocis amb contactes és molt llatí i molts ho vincularien al fastigós món de la corrupció. Potser en el fons és un signe del nostre retard respecte a la raça superior dels nòrdics, que són gent seriosa. Però també us dic que en tot això dels contactes prefereixo guiar-me per algú a qui aprecio que no anar a cegues.