‘Win-win, more more’!
Imagino que a aquestes altures de la modernitat no cal que li expliqui a ningú què és una aliança win-win. M’agradaria poder explicar una mica l’origen d’aquesta expressió, qui la va utilitzar per primer cop, etcètera, però internet està tan ple de referències al win-win que trobar una mica d’etimologia m’ha sigut impossible.
El més important és que en el mundillo de les start-ups l’expressió win-win té grandíssims defensors (jo la primera) i molts casos d’èxit, però també té el perill de convertir-se en un d’aquests conceptes que et fan perdre el temps i la paciència. Ara mateix tinc dos o tres propostes win-win sobre la taula: no n’acceptaré cap.
Lamentablement, sovint el concepte win-win t’apareix en una reunió de vendes, sobretot quan ets la fundadora. “M’interessa el que m’ofereixes, però ens agradaria establir una relació win - win en la qual tots hi guanyem”. Resum: sense intercanvi de diners.
El gran problema és que sovint el que t’ofereixen a canvi directament no t’interessa, o bé perquè ja ho tens o bé perquè prefereixes un altre proveïdor. Les raons poden ser moltes, però habitualment és fa difícil dir-li a l’altra part “no”, quan tu estàs buscant el seu “sí”.
Quan acceptes, també has de tenir clar que l’acord sigui progressiu, molt clar en els seus termes i acotat en el temps i, pel meu gust, sempre hi ha d’haver un intercanvi de factures (i fins i tot de pagaments). Jo, quan valoro la feina d’algú, li pago, tot i que després hi hagi un intercanvi.
Per acabar, hi ha el win-win bumerang. Només l’he vist un cop i funciona de la següent manera: tu ofereixes a una empresa alguna cosa amb un alt component d’innovació i creativitat -a canvi de diners, esclar- i aquesta empresa s’apropia de la idea. Al cap d’un temps t’ofereix un win-win en el qual bàsicament portes a terme la idea (que l’altra part és incapaç d’executar) com un col·laborador i no com un proveïdor... amb una aportació que és d’una cinquena part del pressupost.
