L’altre dia vam encarregar el regal de Nadal que farem aquest any als empleats de la nostra empresa. En total, 38 unitats per als treballadors fixos i els col·laboradors externs fixos (que n’hi ha pocs) que constitueixen l’equip del nostre grup d’empreses. Si la cosa avança, en algun moment arribarem a la xifra màgica de 50 treballadors i estarem obligats a tenir un delegat sindical. Pensareu que estic boja, però no veig l’hora.

En realitat, els meus treballadors es podrien organitzar abans per escollir un representant, algú que parli amb mi (la direcció de l’empresa) per transmetre les seves peticions, queixes i neguits, i per negociar qüestions salarials i organitzatives.

La majoria dels empresaris com jo veuran en tot això un gran problema, i estic segura que hi ha experiències molt poc edificants en què aquesta relació entre direcció i treballadors es torna tensa i desagradable. Però, pensant-hi, m’agrada força la idea de tenir algú que, si més no en teoria, em transmeti l’opinió de la plantilla sobre temes importants, que defensi els seus interessos i amb qui hagi de pactar. I que després hagi de defensar aquests acords davant dels seus companys.

Si aquesta persona té realment poder i influència sobre la plantilla, ¿no seria un interlocutor fantàstic per posar en marxa noves iniciatives en àmbits com la organització, la innovació o la motivació de tota la companyia?

Al meu entendre, el sindicalisme ha de ser més que reivindicatiu i contrari als canvis (com molts cops, lamentablement, ha sigut) i, en canvi, ha de ser dinàmic i creatiu. Tal com ho hem de ser les mateixes empreses. I estic segura que una empresa pot fer molt per crear aquesta dinàmica positiva en la interlocució amb els seus treballadors i els seus representants.

A més, ¿no és incongruent pensar que les persones són el principal actiu d’una empresa i no voler el seu representant a la taula on es prenen decisions?