L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Vergonya d’europea

Hi ha lluites socials i ètiques que, sovint, es consideren erròniament coses del passat, superades i antigues. Una és la igualtat entre homes i dones, per exemple. No hi ha pitjor enemic contra el feminisme que creure que està superat, que ja no és necessari. Tant de bo.

Una altra fal·làcia és que no hi ha racisme, xenofòbia ni discriminació per raons de nacionalitat. Esclar que n’hi ha, i, a més, està totalment institucionalitzada. I, com moltes altres discriminacions, el seu efecte és doble: la pateix el subjecte discriminat i la societat discriminadora.

Aquesta setmana ho he vist. L’Adriana és una noia colombiana que ha fet pràctiques durant aquest any amb nosaltres. Després de la beca ens ha semblat idònia per a una nova posició a l’empresa vinculada amb un procés d’internacionalització. La veiem treballadora i capaç, i no volem deixar escapar l’oportunitat de captar talent d’aquest tipus.

Problema: la seva beca d’estudiant va acabar a l’agost i, malgrat tenir contracte assegurat, no té permís de residència a Espanya. El seu visat està prorrogat i no li han acceptat l’ampliació perquè el que cobrava de becària no li dona per viure.

Ara, segons li han dit al consolat colombià, hauria de residir tres anys a Espanya perquè la pugui contractar.

Em pregunto coses. 1) Quin sentit té aquesta burocràcia que impedeix a algú amb una oferta de feina viure legalment al nostre país? 2) Com a empresària, no puc contractar a qui em doni la gana, estranger o aborigen? 3) Passaria el mateix si el Barça volgués fitxar un jove colombià que hagi passat per La Masia, per exemple?

La solució, ara, ens l’ha de donar un advocat especialista en immigració i estrangeria, segur que amb un cost important que haurà d’assumir l’Adriana, però en el qual l’ajudarem.

Ara ja sento vergonya com a europea. Si no ho aconsegueixo també seré una empresària perjudicada (econòmicament) per les nostres lleis miserables.

Més continguts de l'emprenem