He de confessar que, de vegades, perdo el control de les coses que us he explicat en aquesta columna. De ben segur que m’he repetit més d’una vegada. A risc de tornar a fer-ho, m’agradaria parlar de transparència, però no la dels polítics o les grans empreses, sinó la transparència de les pimes.

L’any passat, com sabeu, vam tancar una ronda de finançament, que va suposar l’entrada de nous socis al capital. Un dels compromisos a què hem arribat amb ells és enviar-los un reporting trimestral d’activitat, amb facts & figures dels darrers tres mesos: com van els seus calés, vaja.

Però el cert és que això no ens ha suposat cap esforç extra, perquè un any abans ja ho fèiem, cada trimestre, amb els treballadors. Puntualment, al gener, a l’abril, al juliol i a l’octubre reunim tot l’equip a la sala (ja no hi caben les cadires, per cert) i presentem un ampli informe sobre l’activitat de tots els departaments. No només l’activitat, també els números, amb ingressos i beneficis (o pèrdues).

En aquestes reunions hi ha els directius, que som els que exposem. També hi ha els treballadors més sèniors, els més júniors i, fins i tot, l’administrativa i alguns freelance (que considerem part de l’equip com els altres). Mai ningú fa cap pregunta ni comentari i, cada trimestre en acabar, em queda la sensació que no sé si serveix d’alguna cosa aquest exercici de transparència, que, d’altra banda, m’obliga a la feina extra de preparar els números i la presentació.

Tot i això, estic molt convençuda que la transparència sobre com va l’empresa és molt necessària, no només amb els accionistes. Quan era assalariada m’hauria agradat saber com anava l’empresa i, per exemple, hauria entès el perquè de les cares tristes o la tensió en un moment determinat o l’eufòria en un altre. A més, crec que, sabent els números, els treballadors veuen el fruit del seu treball. Perquè, al final, tots estem aquí (a l’empresa, vull dir) per guanyar diners.

No només els accionistes o els directius són empresa.